La crítica de Sabates Vermelles

with No hi ha comentaris

En una fira fem molta feina. Són quatre dies intensos de trobades, descobertes, recerques. Un expositor de la feina artística i de tota la humanitat que hi ha darrera d’aquesta.

I a les fires hi ha espectadors de totes menes. Alguns escriuen: són crítics teatrals. I vet aquí la crítica que ens ha fet en Martí Figueres al Recomana.cat

 

Llegiu-la! Us vindran ganes de venir-la a veure!

Els entrebancs? Amb sabates vermelles!

L’últim espectacle de la Mostra al Teatre Aurora, com ho va ser l’any passat amb els de Pentina el Gat, ha de ser una bonica festa de cloenda. Bé, no hi ha cap regla escrita que digui això. Però si més no és quelcom que podrien tenir en compte els programadors. Amb aquesta idea començo a veure la funció de Sabates vermelles de la Cia.Sifó. I tanmateix, no sembla pas que allò vagi a ser una festa, sinó més aviat un peça més delicada i poética. Però tot espectacle és un viatge.

La Marta Gorchs, acompanyada per la Tanja Haupt, multi instrumentalista (sobretot acordionista) i cantant, va descalça sobre un terra de moqueta que simula la terra i amb quatre estructures que representen rocs. Explica que va descalça però que és feliç sentint la terra humida i el fang, però es clar pujar muntanyes no pot perquè les roques són massa esmolades pels seus peus nus. Unes sandàlies vermelles l’ajudaran.

Mentre els diferents acordions van sonant, la ballarina juga amb una escala de fusta situada al bell mig de l’escenari, fent figures i equilibrismes sobre ella. Està feliç, però la malaltia de la seva mare la porta a anar a viure amb una altra família. Aquesta, més estricta, li encotilla una faldilla de ballarina, li treu les sandàlies vermelles i la fa ballar com si fos la nineta de la caixa de música. Balla i balla, fa voltes i més voltes, fins que cau esgotada. Però la veu de la Lozano com si fos la nova mare li recorda que ha de vigilar amb el que fa i amb el que trepitja. Però la troballa d’uns éssers que van amb sabates vermelles extra grans, estrafetes, fabuloses i… fenomenals, la fa buscar el seu camí. Trobarà les seves sabates vermelles i el canvi cap a la verdadera felicitat que anhelava. Serà la pallassa que no sabia que volia ser.

L’espectacle doncs té una història de vida senzilla i ben resolta. Però l’execució de la Marta Gorchs és preciosa, barrejant totes aquelles disciplines que porta anys aprenent i practicant als escenaris: ballet, circ, equilibrismes, clown… Una artista completa que mostra els seus moviments amb delicadesa, sense ser res espectacular, però inspirador. I quan es posa el vestit de pallassa, és quan comença la festa de les rialles. El públic que ha estat en silenci, poc a poc va animant-se i aplaudint les dues noies que van tocant sota unes bombetes de festa major.

Sense deixar de jugar amb l’escala, ara de manera còmica, la pallassa conclou l’espectacle amb una tesi vital de llibertat i despreocupació: ara puc on jo vulgui i entrebancar-me si em ve de gust. Si hem de caure, que caiguem amb gràcia. 

Leave a Reply